N o s t a l g i a

Exactament no recordo quan va començar la meva passió per la muntanya i l´escalada. Imagino que com a molts és una cosa que sempre hem portat a dins i que al llarg de la nostra vida va florint i regalant tanta satisfacció que arriba un punt on es converteix en una manera de viure i de veure les coses.

Solo a la placa de Cèllecs amb les malles de la mare!

Però mirant enrere ja deuen fer 18 anys densà que em vaig posar un arnès i uns peus de gat per primera vegada. Ja ho sé, estic fet un avi! Just deixàvem enrere els anys 80 i jo anava a segon de BUP quan un amic de l´institut em va dir " el meu pare és escalador... " En aquella època no en corrien gaires i tot i que al meu amic no li agradava gaire això d´enfilar-se per les parets, no podia deixar passar l´oportunitat de la meva vida i el vaig convèncer de que em convidés a anar un dia. El seu pare encantat de la vida em va convidar i no oblidaré mai aquell dia.

Amb en Toti i en Marc a Montserrat ( fotón d´en Marc Balateu )

Jo estava fart de muntar pèndols, ràpels i tirolines varies en arbres amb un pinganillo de 10 metres, una cinta plana d´aquelles taronjes de la Faders i 3 mosquetons de ferro. Després de totes les aventures per fi coneixeria els secrets d´assegurar i escalar en roca. Aquella nit de ben segur que no vaig dormir.

Vam anar al sector de moda " el vermell del xincarró " i després de l´emoció de posar-me aquell arnés amb tirants de pit inclosos, en Benet em dona un vuit, s´encorda i casi sense explicar-me res comença a enfilar-se paret amunt. Sens dubte jo flipava i em meravellava del moment que estava vivint. Tenia els ulls com taronjes veient-lo pujar i dançant per la paret. Em va tocar a mi i us aseguro que no hi ha manera d´explicar tot lo que vaig sentir. Quin regal sentir-se viu.

A partir d´aquell dia vaig tenir molt clar que l´escalada seria un dels pilars de la meva vida. En aquella època tot anava molt més lent i no hi havia les facilitats que hi ha avui dia i tot va seguir el seu curs, mica en mica però implacable. Va ser l´època en que amb la bicicleta feiem kilòmetres en busca de blocs on fondre la sola dels Kamet Matador i on saltar-se un dia d´institut per anar a escalar a Cèllecs en bicicleta amb en Marc Balateu ( que tenia corda! ) era l´aventura de la teva vida. Cèllecs, la Cadira del Bisbe, Can Boquet, Banyadores, el Bosc del Gitano, eren el meu món i la Ninota era el mite!

Boulder a la Cadira del Bisbe als 90 amb els meus primers ninja!

Un altre dia gran va ser la primera via llarga: la Cerdà-Pokorski de la Prenyada. Aquí per primera vegada vaig conèixer els pitons, els burils, els ponts de roca, les reunions... Tinc ben grabat el moment quan em van donar uns tascons i uns friends i em van dir "vinga nano, que tu això ho alliberes!"

Va arribar la majoria d´edat, el carnet de conduïr i les tàpies de Montserrat. Tot acabava de començar i tot era infinit. Era l´època en que trobar un buril on posar una xapa recuperable era com trobar un trèsor que pensaves que aguantaria milers de kilos. Era l´època en que jo només tenia un empotrador i en Marc dos més, d´aquells Faders blaus amb una funda vermella al cable que no servia de res perquè sempre et clavaves el filferro. Era l´època de robar les malles de la teva mare i de les cordes d´onze milímetres. L´època de pujar a Sant Benet cada cap de setmana. L´època en que la dificultat encara no coneixia la continuitat i simplement tenia forma de regleta. L´època en que un poster de l´Anna Ibàñez escalant a Roda de Ter decorava la porta del meu armari... L´època on abans de fer esportiva ja havies après a escalar fent vies llargues. Qui no feia el seu primer pegue a la via més dura i sense escalfar pensant que era el millor moment de força del dia?

Crash-pad?

Va arribar la revolució: el gri-gri, les taules multipreses, els entrenaments, les compensacions, el setè grau d´oferta per tothom, les preses no tendinítiques, els químics, els campus, la continuitat, les vies de 30 metres i més, els plafons, les cordes com les compresses super-absorventes a les caigudes, la velocitat de tot... Però em sembla que ho deixo per un altre dia, que prou rollo he escrit avui.

Disfrutant de bons moments amb en Marc

Suposo que aquesta nostalgia m´ha vingut perquè porto una època entre una cosa i l´altre diguem que de "bypass", sobretot per culpa de la lessió que arrosego a l´hombro dret. Només dir als quatre que m´enyoren que no es preocupin, que demà tornaré a tenir les mans blanques i els callos al dia.